Un conte molt antic de l’Índia relata que, quan va arribar el moment de crear l’ésser humà, Déu es va preguntar on podria amagar la clau de la felicitat. Déu sabia que, si l’ésser humà la trobava, es fondria amb ell fins a la seva total dissolució i de nou estaria sol. Així que va reflexionar sobre diferents possibilitats i va pensar, primer, en el fons del mar. Però aviat es va adonar que l’ésser humà arribaria fins allà i la trobaria. Després, se li va ocórrer que una cova remota de l’Himàlaia seria el lloc ideal. De seguida va comprendre que, tard o d’hora, l’ésser humà també la descobriria. Va pensar i pensar, i va creure que un espai distant de l’univers era el lloc que estava buscant. Però una vegada més, va acabar comprenent que el ser humà era curiós per naturalesa i acabaria explorant els confins de l’univers.

Durant hores Déu va estar sumit en una profunda reflexió. On podia amagar la clau de la felicitat? Finalment va trobar l’únic lloc on l’ésser humà no la buscaria: en el seu propi interior. Així, va col·locar la clau de la felicitat a l’interior de cada ésser humà, segur que, encara que algú la descobrís i ho expliqués als altres, ningú no el creuria.